PAISATGES TRANSVERSALS
L’obra dels artistes MATEU BAUZÀ, LOLA BERENGUER, PEP COLL, ÑACO FABRÉ i FERNANDO PAGOLA, es reuneix per primer cop en un mateix espai per donar sentit a una exposició on l’abstracció n’és protagonista indiscutible. Sota un títol, que en part fa referència a un tema recurrent en la història, amb trets clarament clàssics i acadèmics, la mostra ofereix a l’espectador una visió totalment diferent i transversal.
L’art esdevé una finestra infinita, diàleg entre creador i observador. Ambdós viuen l’art, des de diferents posicions, el segon des d’una posició privilegiada, sens dubte. L’un des de dins, per necessitat, l’altre des de fora per atracció i l’emoció en la recerca de la bellesa. PAISATGES TRANSVERSALS convida a un passeig per un bosc de culte, abstracte, contundent, depurat i coherent.
Certament la transversalitat es troba en la diferència de discursos, llenguatges, intencionalitat, tècnica i formalismes, però en conjunt enllaçant un diàleg d’excel·lència i qualitat, segell que sempre es troba en totes i cada una de les propostes de la nostra Galeria i Taller.
El recorregut, amb un plantejament a cura de 6A GALERIA D’ART, no és atzarós. S’inicia amb MATEU BAUZÀ (Palma, 1950), qui per primera vegada col·labora amb la casa. Un plaer el ser testimonis directes del procés creatiu de l’autor, al davant de la tècnica litogràfica, per primera vegada en la seva trajectòria. Bauzà obre pas a un projecte col·lectiu, amb pintura i obra gràfica original, on encapçala el sentit del títol de la mostra. De les 5 propostes, la seva és on s’hi intueix la intencionalitat més clara, més arrelada a l’entorn que ens envolta, acotat en la superfície pictòrica. La línia que separa la experiència del paisatge, i l’experiència de la pintura, desapareix la seva obra. El pintor, és dins l’abstracció més depurada, el paisatgista per excel·lència. Un referent. Bauzà viu la pintura des de dins, abeurada per la vivència d’un paisatge constantment present en un Món que no troba fi, i ens permet perdre’ns en l’horitzó. L’artista necessita el paisatge, necessita la mar, necessita la profunditat on es perd la vista, i entra la pinzellada fins el fons de les emocions. La mar, els contorns que dibuixen els paisatges, són sotmesos a la depuració més radical, per tornar-se en camps intensos de color, que lluny del silenci, ho diuen tot.
L’obra de LOLA BERENGUER (El Ejido. Almería, 1965) no és nova en les propostes del 6A, però sí imprescindible, quan parlem d’excel·lència d’ofici. La delicadesa, la serenitat, la pulcritud en les formes, les geometries, les línies, ens mostren finestres, paisatges, que conviden a experimentar la bellesa. Lluny de qualsevol intencionalitat, l’obra de Berenguer convida a qui observa a passejar per paisatges abstractes, solemnes, equilibrats, on les formes respiren, sobre camps de colors neutres, amb una nitidesa que sols aconsegueix qui domina l’ofici de la pintura, amb un respecte absolut, que malgrat hauria de ser intrínsec, ella fa que sigui un fet extraordinari. L’artista andalusa suma a l’exposició gràcies a una sèrie d’obres pictòriques (sobre tela i paper), acompanyades per sensibles dibuixos íntims, a més d’obra gràfica original estampada i editada per 6a. El recorregut per la seva obra, inevitablement, ens transporta a un altre paisatgisme, el que ens permet abstreure’ns del contacte directe amb la realitat. Una oda a la pintura delicada, dignificada per qui hi posa l’autoria.
FERNANDO PAGOLA (San Sebastián, 1961) obre una finestra al paisatge imaginari. Compost en base a camps de colors intensos, rabiosos, curiosament reposats, l’artista, ennobleix la pintura sobre paper, gràcies a banys de color, treballats amb delicadesa. La tècnica del collage esdevé un gran aliat en el seu procés creatiu de composició, i recolza la textura de l’obra pictòrica. Tan sols l’estructura de fusta, dona més cos, si escau, a l’obra, i en limita la seva presència en l’espai. És autor d’obres monumentals gràcies a la suma, d’obres independents que creen camins que sovint intimiden l’arquitectura, l’espai, amb un protagonisme absolut de l’obra. L’autor esdevé exemple de qui és coneixedor del sentit d’espai més ampli. La convivència entre l’abstracció i el figuratiu, que defineix una part important del seu discurs, és defenestrada quan l’abstracció més contundent guanya terreny. El sentit de lluita, de presència, entre l’obra i l’espai, és desigualat, en favor, sempre, de l’obra pictòrica, que s’emporta l’atenció més absoluta.
PEP COLL (Palma, 1959) és creador d’un univers iconogràfic propi que es va enllaçant en una sort d’autobiografia pictòrica. Els símbols que suren en la superfície pictòrica creen paisatges abstractes harmoniosos reforçats per la necessitat cromàtica. L’artista amb una extensa i intensa trajectòria, sempre ha estat fidel a aquest univers, paisatge, viatge de vida, al cap i a la fi. Si una cosa defineix l’obra de Coll són les formes desdibuixades, evolucionades en l’abstracció d’elements que l’han acompanyat al llarg de la vida, d’altres adquirits per la necessitat del coneixement, vivències que comparteix gràcies a la pintura. El paisatge del pintor conta històries, la seva història, convidant l’espectador a passejar des del sentiment que evoca la pinzellada, la taca de color intensa. Coll, gran conversador, no amaga la vida rere la pinzellada, ans al contrari es sincera gràcies a una combinació perfecte entre els elements posats en escena al davant d’un teló elaborat i infinit. Amant del teatre la seva pintura, és una posada en escena, en la que Coll, sempre compromès, es despulla, deixant, amb justícia, plena llibertat per a que la seva pintura sigui tota una experiència per als que la gaudim. Pep Coll mostra un cop més el domini de la tècnica litogràfica, fruit de les seves darreres estades en els obradors del Taller 6a.
Per acabar ÑACO FABRÉ (Palma, 1965) tanca la proposta amb una sèrie del tot recent. L’artista no és aliè a la naturalesa, a l’entorn. Creador d’una abstracció que beu de la geometria, de la gestualitat controlada, a moments lírica, en aquesta ocasió ens proposa un paisatge d’ondulacions definides, en diàleg, a camí entre la tècnica més arcaica de les tècniques d’estampació tradicionals, la xilografia, i la pintura sobre fusta. Gràcies a aquesta confrontació, podem observar clarament, com l’autor resol el mateix discurs, amb tècniques diferents, entre el directe i l’indirecte. Fabré es defineix per la constància, que es tradueix pel respecte en l’inici i el tancament d’un discurs. Quan enfila l’argumentari, el sotmet a diferents mitjans expressius com n’és el cas de la seva proposta per a l’exposició que ens ocupa, on ens planteja un periple per la pintura, l’obra gràfica original i tancant amb l’escultura Núvol modernista.
PAISATGES TRANSVERSALS és una exposició de culte a l’abstracció, fruit de mesos d’intensitat i incertesa. Un passeig per la pintura, per la tècnica i per l’art d’excel·lència.
6A GALERIA D’ART, agost 2020.