L’íntim Bauzà
Mateu Bauzà (Palma, 1950) forma part d’una generació per a la qual la pintura esdevé, no tant una forma d’entendre la vida, com la vida mateixa. És home de calma, metòdic, fidel a si mateix, teòric de l’abstracció més depurada, filat de coherència, de conversa mesurada, amb una més que lloable capacitat de crear, donar vida a una pintura en equilibri, equilibrada.
L’honestedat és intrínseca al nom de Bauzà i un vincle indestructible d’anada i tornada entre el pintor i la seva obra. Aquest vincle és en totes i cada una de les capes, que es van superposant per tal de crear, no tant un blau, com el Blau. El pintor gaudeix de la maduresa personal i pictòrica, gràcies a un tarannà reposat.
Reposat no contradiu l’agilitat quan teoritza, pensa i repensa, cavil·la. L’honestedat és tal que no posa impediment d’accés a les seves notes de taller. Càpsules dels pensaments més íntims, on hi trobem referències al silenci, l’espiritualitat, el temps, la percepció, la raó, la banalitat, la nostàlgia o el color, que conviuen amb referències evidents a Malévich, Judd, Klein, i manco evidents a Morandi o Matisse. Rere una acurada anàlisi, no és difícil, llavors, entendre la pintura com una necessitat d’alliberar, netejar, l’ànima. Una mena de teràpia, en la que les emocions es fonen amb el quadre, de manufactura exquisida, contundent i reposada. Una experiència visual única, que sembla anar sentint per capes.
La lluita de Bauzà és d’una autoexigència gairebé obsessiva. És recurrent en la conversa la menció a l’equilibri. Reconeix que el troba en pràctiques orientals i inevitablement en la pintura. Bauzà ha sabut créixer, sense que hagi resultat fàcil. L’equilibri és un estat no de franc i la continència és un exercici que requereix pau interior, aquella que el pintor ha sabut conrear per compensar les pors i les inseguretats que li pot generar el món que ens envolta, del que no en defuig. Bauzà és un teòric que es defensa pintant, en un acte de supervivència. Mateu Bauzà és pintura, i la pintura és Mateu Bauzà.
La nostra posició, la mirada, no és un camí fàcil, malgrat la tendència grotesca de defensar-la amb un argumentari massa simple. És més noble i valent el repte d’intentar viure la pintura, amb la mirada neta i reflexiva. El repte és major en l’experiència de la pintura de Mateu Bauzà. L’atracció que exerceix la seva pintura radica en part en la complexitat i profunditat, que bé es mereixen, en un exercici d’humilitat i cura, renegar de vagues afirmacions.
Bauzà no amaga les fonts pictòriques de les quals ha begut, beu i beurà. A diferència d’altres autors deixa al descobert passes de recerca i anys d’estudi, nombroses notes, que li han permès avançar, al cap i a la fi. No és home de floritures. En la seva quotidianitat es desprèn del materialisme que pot arribar a ofegar l’ànima. La seva pintura, cada capa, és un manifest que versa sobre allò que és i no és necessari. Dir-ho tot amb la pinzellada justa.
A moments, l’experiència visual sembla reduir-se a una abraçada de color. És cert que camps de color es van superposant, guanyant una intensitat que ens desarma. Però és la teorització del color allò que sembla encoratjar Bauzà per expressar el pensament més profund. Per comunicar-se amb el món. L’íntim Bauzà ens mostra el Mateu Bauzà teòric i emocional, a parts iguals. La brutalitat de la pintura de Bauzà, radica en aquest equilibri.
La mostra que ens ocupa, és honesta i coherent, gràcies a pintures de manufactura pausada, al llarg dels darrers anys, que conviuen amb l’obra gràfica original, exquisida artísticament i tècnicament, fruit de la intensa estada del pintor en els obradors del Taller 6a, els darrers mesos. De formats íntims, que no petits, el recull de l’obra esdevé fruit d’anys de recerca cap a la síntesi més radical de qui vol i té molt a dir, sense cremar-ho tot. En un acte de generositat, Bauzà pinta. Bauzà ens parla. Té la paraula.
Bel Font
Palma, desembre 2020